Una llagosta, quan va
a parar a una part seca de la superfície de les roques, no té l’instint
ni prou energies per tornar a l’aigua, sinó que simplement espera que el mar
torni cap a ella. Si el mar no arriba, la llagosta es queda allà on és i es
mor; encara que tot just un petit esforç hauria estat suficient per arribar a
les ones, que potser són a menys d’un metre de distància.
El món és ple de llagostes humanes. Persones encallades
sobre les roques de la indecisió i la dilació que, en lloc d’utilitzar les
seves pròpies energies, es queden esperant que una gran onada de bona sort se les
endugui flotant o les torni al mar.
La majoria ens quedem
a casa esperant a que la vida ens somrigui i l’únic que passa és que tot
continua igual. Som responsables de bona part de les coses que ens passen, i
quan assumim aquesta responsabilitat és quan estem en condicions que la nostra
sort canviï. Les persones no poden ser felices per casualitat.
Sobre la responsabilitat en la Bona Sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada