Sobreviure en un món on els canvis es produeixen de manera ràpida i contínua requereix
una forta determinació per a evolucionar, per a adaptar-se a les noves situacions i així
progressar.
Hi havia una estranya agitació a la zona de les grans maresmes. Tots els animals aquàtics
tenien una assemblea convocada per la tortuga. Encara que el nivell de les aigües era
suficient, en els últims anys havia baixat i això va inquietar el vell rèptil. És per això que
va convocar la comunitat d'animals del veïnat per a traslladar-los les seves conclusions:
"Amics, m'imagino que us haureu fixat que cada vegada hi ha menys aigua. Sé que encara
no sembla gens seriós, però he vist aquest mateix procés anteriorment en altres zones de
la Terra, i us vaticino que s'aproximen segles de dura sequera." Davant d'aquestes paraules
es va organitzar un gran enrenou. Tots havien percebut un suau i continuat descens del
cabal de les maresmes, però ningú no creia que pogués ser tan greu. "Per què ens deu
haver convocat si hi ha aigua de sobres?, es preguntaven els uns als altres".
La tortuga centenària va donar resposta a la inquietud que havia desvetllat:
"Us he convocat perquè afortunadament encara hi som a temps, i podrem superar això
sense problemes si comencem a actuar des d'avui mateix. Perquè sobrevisquin les nostres
espècies hem d'evolucionar."
Tots van quedar estupefactes. Mai no s'havien plantejat una cosa així, i van començar a
preguntar-se com ho haurien de fer.
"Cada dia, estarem uns minuts fora de l'aigua, el que no pugui que comenci només alguns
segons, i a poc a poc que els vagi ampliant. Hem de fer-ho una vegada i una altra vegada,
i ensenyar-ho a les generacions venidores, perquè cada espècie evolucioni amb temps, i
així aconseguir que tots puguem mantenir-nos en un entorn sense maresmes. Hem de
canviar els nostres hàbits d'alimentació, i cada dia hem d'anar menjant alguna cosa que
no sigui a l'aigua, fins que ens acostumem a digerir plantes de l'exterior."
No sense certs temors, tots van començar amb el llarg pla d'acció. En unes desenes de
generacions aconseguirien respirar fora de l'aigua, i alimentar-se amb menjar que creix a
la terra, i fins i tot podrien moure's fora de l'àmbit aquós.
Tots menys el verat, un dels peixos històrics de les maresmes, que es va negar a participar
en aquest procés. Convençut de l'exageració de la tortuga, no li va voler fer cas, i es divertia
veient la poca habilitat dels seus veïns guanyant capacitat per a trobar més menjar.
Les altres espècies, a mesura que evolucionaven, eren menys competitives dins de l'aigua.
El verat veia baixar les aigües, però mantenia la visió que algunes pluges arreglarien a
temps el problema.
Al cap d'un temps, tan sols unes quantes basses tenien amb prou feines un dit de profunditat
i feien recordar que en aquests paratges hi havia hagut temps enrere unes maresmes.
El verat agonitzava, i aquell estiu, el més dur que es recordava, amb seguretat s'acabaria la
poca aigua que quedava. Prim, sense poder moure's, plorava la seva desgràcia. Just llavors
va passar la tortuga pel seu costat i li va dir: "Vas tenir la mateixa oportunitat que els
altres. En aquest món de canvis constants evolucionar no és una opció, és una obligació
per a sobreviure."
El verat, que seguia sense comprendre res, cridava: "Quina mala sort que he tingut! Tot
s'ha posat en contra meva. Tu ho dius perquè ets una tortuga i pots espavilar-te per on
vulguis, però no tens ni idea del que és això."
L'anciana tortuga va somriure i abans d'abandonar-lo va comentar: "El meu infeliç amic,
fa molt temps, jo era un peix estúpid com tu, i també em va arribar l'oportunitat
d'evolucionar. Encara que m'hi vaig prestar, no m'ho vaig prendre seriosament, i és per
això que sóc així de matusser sobre terra. Durant anys vaig donar la culpa a la mala sort,
i ara ja he après que en sóc jo l'única responsable, ja que quan la realitat em feia arribar
els seus senyals, em vaig entossudir a no fer-ne cas, a no canviar res, en mi i en el meu
comportament, i gairebé em quedo fora d'aquest nou món. Marxo, he decidit que he de
ser més ràpida, així que he de córrer una mica més cada dia, i així podré evolucionar una
mica més, perquè sembla que vindran temps d'escassetat i vull continuar essent competitiva
per a llavors."
El verat va morir en el fang, al llot dels mediocres, que embriagats per l'abundància d'avui
no saben veure la necessitat de canvi, d'evolució, per a continuar existint demà.
Igual que el peix, hi ha molts treballadors –empresaris i empleats– que tot i veure les
noves exigències i tendències que caldrà afrontar en el futur immediat, no assumeixen
l'evolució com a necessitat professional imminent. Són els que esperen passius que al final
una pluja miraculosa acabi per tornar a deixar les coses com abans, sense entendre que en
l'entorn competitiu actual res no tornarà a ser mai com sempre, perquè les empreses estan
en progrés continu, i qui no sigui capaç d'evolucionar amb elles, per fort o competent
que sigui avui, passarà a engrossir la llista dels extingits per haver quedar desfasat del
seu món.
Enxarxa't
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada