dissabte, 18 de maig de 2013

Quan em vaig estimar de veritat


Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que en qualsevol circumstància jo estava en el lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, vaig poder relaxar-me. Avui sé que això té un nom... auto-estima.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu patiment emocional, no són res més que senyals que m’alerten perquè vaig en contra de les meves pròpies veritats. Avui sé que això és... autenticitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent i vaig començar a veure que tot allò que esdevé contribueix al meu creixement. Avui sé que això s’anomena... maduresa.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig començar a comprendre per què és ofensiu tractar de forçar una situació o una persona, només per aconseguir allò que desitjo, sabent fins i tot que no és el moment adequat o que la persona (de vegades jo mateix) no està preparada. Avui sé que el nom d’això és... respecte.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig començar a alliberar-me de tot allò que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que m’empenyés cap avall. Al principi, la meva raó va titllar d’egoisme aquesta actitud. Avui sé que té un altre nom, s’anomena... amor a un mateix.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Ara faig el que em sembla correcte, el que m’agrada, quan vull i al meu propi ritme. Avui sé que això és... simplicitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de voler tenir sempre la raó i, amb això, vaig errar moltes menys vegades. Així vaig descobrir la... humilitat.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig deixar de quedar-me aturat revivint el passat i preocupant-me pel futur. Ara em mantinc en el present, que és on la vida esdevé. Avui visc un dia a la vegada. I això s’anomena... plenitud.

Quan em vaig estimar de veritat, vaig comprendre que la meva ment pot turmentar-me i decebre’m. Però quan jo la col·loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada. I això és... saber viure!

No ens ha de fer por qüestionar-nos... Fins i tot els planetes xoquen i del caos neixen les estrelles.

Charles Chaplin



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada