I us preguntem, sou com la nina de bronze que intenta seguir el sentit comú però no ho aconsegueix? Com us sentiu més identificats, com a éssers més aviat passionals, endinsats en una tempesta de desig incontrolat?, o bé persones racionals i guiades pel sentit comú?
Caminaves sense deixar ombres enrere
amb els dits plens de formigues blanques.
Totes les portes tancades amb dues voltes,
massa olor del cos d’un altre que ara estranyes.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més
sabent que el sentit, de comú no en té res.
Sospitaves dels silencis asimètrics,
t’amagaves dels oracles infinits.
Quan havies oblidat els encanteris
vas ensopegar amb la trampa que et devora a fons per dins.
Juraries que no,
però saps que el destí sempre té la raó,
i diries mai més
sabent que el sentit, de comú, no en té res.
El soroll d’abans que el vidre impacti contra aquell mirall,
just abans de reflectir els bocins del teu jo dividit,
és la teva incòmoda ferida oberta.
Nina de bronze trencada
Les onades no se t’enduen mar endins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada